Els vells diaris abdiquen, visca els nous diaris

Eren les deu del matí i el director de La Vanguardia, Màrius Carol, a la tertúlia de RAC1, negava que el rei pogués abdicar aquell dilluns. “Ho dubto molt, té un acte avui a Barcelona”, va dir. Minuts després, el director d”El Periódico, Enric Hernández, feia aquest tuit, que tindria més de mil retuits.

Els oients de les tertúlies de RAC1 sabran que Carol sovint carrega contra Twitter perquè diu que escup rumors i insults de gent que no dóna la cara. Quin contrast: mentre el director de la capçalera centenària nega Twitter, el seu competidor l’aprofita per llançar exclusives.

L’estira-i-arronsa pel nou que no arriba i el vell que no marxa també és a la premsa. L’abdicació del rei ha posat en guàrdia els diaris de l’establishment. No només hi ha una classe dirigent que farà tot el possible per perpetuar com sigui el règim sorgit de la Transició: hi ha periodistes disposats a fer-li el joc. El periodisme hauria de fer de contrapoder, i aquesta connivència és especialment greu. Vicent Partal, director de Vilaweb, explicava l’any 2004 arran dels atemptats de l’11M.

En els càrrecs directius de la majoria de mitjans hi ha un grup de professionals que als anys 70 estaven molt implicats en la lluita per la democràcia, un nucli de periodistes que intentaven obrir una escletxa contra la censura franquista, i que ho feien de bracet amb els polítics antifranquistes. Allò era, evidentment, el que havien de fer, perquè els periodistes, abans que professionals, som ciutadans. El problema és que, a partir d’aquell moment, es van establir unes complicitats entre periodistes i polítics, unes relacions d’amistat que després no s’han sabut administrar correctament.

La cobertura de l’11M va ser un gran fracàs pel periodisme a Espanya. Aznar va trucar un per un els directors dels principals diaris. La Vanguardia, dirigida aleshores per José Antich, és l’única gran capçalera que no va atribuir l’autoria dels atemptats a ETA en l’edició extra d’aquella tarda. La resta de directors van acceptar sense objeccions la versió falsa del president espanyol.

Borbonitis

Deu anys després, els grans diaris espanyols han apuntalat la restauració borbònica exprés de Rajoy i Rubalcaba.

image

image

Les portades, els editorials i la majoria dels articles d’opinió han estat una gran competició dinàstica. Especialment reveladors l’editorial d’El País i els articles de Cebrián i del nou director Antonio Caño. O aquest enfocament d’una enquesta pròpia sobre un referèndum sobre la monarquia, titulada ben diferent per The Guardian.

image

image

El debat monarquia-república, present al carrer, no ha tingut un reflex just a la premsa. [Sílvia Cabezas n’ha fet aquesta anàlisi per a Mèdia.cat].

25 minuts va trigar el Telediario de TVE a connectar -i molt poc temps– amb la protesta republicana de la Puerta del Sol el dia de l’abdicació. El ressò a la resta de televisions -excepte TV3 i 8TV- va ser mínim.

Hi ha hagut denúncies de censura a El Mundo i una part dels dibuixants d’El Jueves han plegat després que RBA retirés una portada que s’enreia del rei.

image

Tres directors de diaris cessats des del gener

El País, El Mundo, Abc, La Razon, La Vanguardia. És una resistència d’ofici o hi ha darrere una operació d’Estat? No ho oblidem: en mig any han estat substituïts els directors de tres d’aquests diaris per periodistes a priori més amables amb Rajoy i el rei. Els altres –Abc i La Razón– ja eren molt de la corda. The Guardian –de nou– ho va explicar millor que ningú en un reportatge. La crisi ha fet més vulnerables els diaris, especialment els més endeutats.

El vestit nou de l’emperador

Aparentment tot ha quedat lligat i ben lligat, però hi ha un moviment tectònic molt gran, que ve del 15M, que a Catalunya es barreja en part amb la revolta pel dret a decidir, i que va contra tot allò que sona a vell. És una crisi de confiança cap a les persones i les institucions que ens han governat fins ara. Les eleccions europees del 25M només han estat un primer tremolor d’aquest moviment subterrani, divers i ampli, molt més transversal del que pugui semblar. El primer avís a les urnes que el règim sorgit de la Transició ja no respon a les necessitats dels ciutadans, indignats per la ceguera de les classes dirigents abans i durant aquest monstre de mil caps que és la crisi.

[quote_box_center]Atur + pèrdua de poder adquisitiu + retallades socials + esclat de la bombolla immobiliària + desnonaments + crisi de les participacions preferents + rescat a la banca + amnistia fiscal + reforma laboral + retallades al funcionaris + corrupció + aforats + indults + crisi de confiança amb la classe política + llei sinde + control dels mitjans públics + la influència d’Islàndia i les revoltes al món àrab = moviment 15M [Storify: Del pamflet al tuit][/quote_box_center]
És un moviment de canvi social i cultural profund, que pot acabar amb un gran terratrèmol, sacsejant-ho tot, o no, però que no es pot ignorar.

De la mateixa manera que si els dos grans partits no s’obren als canvis seran reemplaçats per forces regeneradores –o suposadament regeneradores– com Podem o UPyD, o l’ERC de Junqueras a Catalunya, els vells diaris seran substituïts lentament per nous mitjans –eldiario.es, l’ARA…– si no expliquen la crisi social en tota la seva dimensió, en comptes de minimitzar-la o plantejar-la com una amenaça. A Catalunya, el cas és més greu perquè el procés de regeneració democràtica és només una de les potes –un dels motors– del Procés en majúscules, el sobiranista, que fa temps que ha aflorat i que en aquest cas sí que té el suport d’una part de les elits del país. Amagar-ho és negar la realitat.

Només cal veure l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió. El 51% dels votants de la CUP diuen informar-se per internet. Només ho fan un 7,7% dels votants del PP. Hi ha una part de la societat que busca canals d’informació al marge dels grans mitjans per saber què està passant [un resum aquí].

En el llibre ‘The signal and the noise’ [El senyal i el soroll], l’estadístic nord-americà Nate Silver, director del digital Fivethirtyeight, critica com l’ideologia condiciona enormement la capacitat d’anàlisi de periodistes i politòlegs. Va estudiar mil prediccions dels tertulians del programa polític The McLaughlin Group i va comprovar com l’encert no passava del 50%. Era com llançar una moneda a l’aire. Els experts de tendència demòcrata acostumaven a pronosticar victòries demòcrates, mentre que els experts més republicans, apostaven per victòries republicanes. Cadascú escombra cap a casa. I això ens fa més cecs. Els vells mitjans farien bé de detectar el senyal enmig del soroll; de llegir bé els canvis. I Màrius Carol faria bé de reactivar el seu compte de Twitter.

New Comment