Som lectors i som audiència. La diferència entre el lector de paper i el lector digital és que del segon ho podem saber gairebé tot. Quines notícies llegeix, si les llegeix de dalt a baix o les deixa a mitges, si li ha agradat tant que les comparteix a les xarxes socials o per correu electrònic…

Per què la ràdio ha pogut mantenir uns certs estàndards de qualitat, a diferència de bona part de la televisió ‘prime time’? Perquè l’audiència de ràdio es mesura per enquestes tres cops a l’any. Els audímetres de televisió, en canvi, donen les xifres poques hores després de l’emissió, i desglossats minut a minut. Els resultats han de ser immediats. La pressió recau, a més, sobre cada minut concret de l’espai i això afavoreix estratègies agressives que apel·len sovint als impulsos més primaris de l’espectador per retenir-lo.

Amb un mesurador d’audiències com el de la televisió, potser el Minoria Absoluta, que va tenir un enlairament molt suau quan s’emetia els caps de setmana a RAC1 –crec que va arribar a donar 0 oients a l’EGM– no hauria resistit les ànsies dels programadors i ara el Polònia de TV3 potser ni tan sols existiria (*).

movies_quotes_audience_humens_look_1920x1080_wallpaper_Wallpaper-HD_1920x1080_www.paperhi.com_L’atenció, la nova mètrica que revolucionarà les redaccions

L’analítica web suposa un gran repte per als periodistes. Volem lectors o volem audiència? Això del periodisme va d’amor o va de sexe? La publicitat –i, per tant, també els mitjans que la insereixen– busca audiència. Però, sobretot, els diaris el que necessiten són lectors. Lectors compromesos amb la seva mirada, que paguin de gust els continguts.

El periodisme digital ja s’ha fet gran. Ja no n’hi ha prou amb els clics. L’era dels vídeos de gatets donarà pas a una etapa madura on la qualitat tornarà a apreciar-se. El periodisme serà de qualitat o no serà.

Charbeat, que mesura les audiències del 80% dels mitjans nord-americans, ja té validat un nou sistema [més informació aquí i aquí] per mesurar un valor molt més important que el simple clic: l’atenció.

Llegim la notícia un cop clicada? La llegim tota o la deixem a mitges? Chartbeat ho pot saber: si baixes l’scroll o fas alguna interacció amb el ratolí se suposa que sí. Un usuari mitjà toca una tecla o mou el ratolí cada 4,8 segons. D’això se’n diu ‘atenció’, ‘engagement’.

Que s’hi quedin

La pròpia professió sovint ha relegat el periodisme digital al ‘breaking news’, als ‘copy/paste’ d’agències i a les notícies lleugeres i virals. La lluita pel clic amb notícies ‘low cost’, que en diu l’Oriol Lladó. Clics, sí. ¿Però el clic satisfarà el lector o el decebrà?

Una tarda de compres. Veiem un cartell amb llums de neó en una botiga i hi entrem. Un cop dins, veiem que el gènere no té cap interès i tornem a sortir sense comprar res i amb la sensació que no hi tornarem més. A qui li pot interessar aquest consumidor?

El que volem és que entrin a la nostra botiga i s’hi quedin. Que els agradi tant que remenin i remenin i que ho comprin a gust. I que tornin l’endemà. Satisfets. Això és l’’engagement’. L’usuari tractat com un ciutadà, no com un bé de consum. Som lectors i som audiència.

D’aquí ve el naixement del periodisme explicatiu. Vox.com [en vaig parlar aquí] ha transformat la manera de donar les notícies. Amb tècniques pròpies de Buzzfeed –per la manera de titular, pels formats, per l’estratègia de xarxes socials– però amb continguts molt pensats: didàctics i profunds alhora. Els titulars provocatius o interpel·latius encoratgen el lector a clicar, però cal que el text de dins aporti contingut.

L’anunciant vol saber el nombre d’impressions, però segur que també li interessarà la qualitat d’aquestes impressions. Som lectors i som audiència. Els clics no ens diuen prou.

(*) Val a dir que la ràdio també està canviant. Com que cada cop hi ha més consumidors per internet, mirant els usuaris connectats en ‘streaming’ ja podem saber l’audiència minut a minut. I ja hi ha emissores que ho fan servir perquè els programes sàpiguen en directe la resposta dels oients.