L’oient sent paraules. De vegades les escolta, però nomes de vegades. És per això que els periodistes de ràdio han hagut de depurar tant la tècnica per escriure com si parlessin, i com si parlessin per a gent que no està escoltant.
Els textos de ràdio han de ser clars i directes. Han d’anar al gra. Estalviar paraules: el que es pot dir en 5 paraules, no cal dir-ho en 10. I les idees han d’estar ben estructurades. No compliquem la vida a la gent, que prou feina té. Textos planers, concisos, fluids. Fàcilment comprensibles.
A les facultats de periodisme parlen de la reiteració. Repetir conceptes perquè a l’oient se li quedin. Potser, sí. Però repetir és avorrit. Sobretot el que cal és organització. I ritme. Ritme. Rit-me. RITME. Gràcies al ritme, la ràdio –la paraula nua– sobreviu en l’era dels impactes.
Claredat, estalvi, organització, ritme. I parlar normal.
Paraules d’ús corrent. La llengua, arreglada però informal; com quan sortim de festa. El llenguatge estàndard ha d’intentar acostar-se al registre col·loquial i defugir els argots professionals.
Deia Pla: “És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal”.
Tot això és la ràdio. Fantàstic, oi? Els periodistes d’internet podem copiar moltes coses. Llegir en una pantalla no és exactament el mateix que llegir unes pàgines de paper imprès, especialment si la pantalla és petita i estem drets al metro intentant saber què va fer ahir el nostre equip o si avui plourà. Hi ha textos periodístics que han de ser necessàriament llargs i que han d’estar ben escrits. Reportatges a fons, cròniques d’autor, bones entrevistes… Exhibicions de talent; d’estil i de periodisme.
Però el periodisme urgent ha de ser pràctic: una avaria al metro, un crim que acaba de passar, una declaració que un polític acaba de fer en una entrevista en un programa matinal de la televisió…
La notícia d’última hora, sintètica, de consum ràpid, s’ha de semblar a la redacció de ràdio. I sovint podem aplicar les seves normes.