Kodak era sinònim de fotografia. La referència del sector: qualitat, prestigi, lideratge i experiència. Fins que el 2012 es va declarar en bancarrota.
Què va passar? Doncs que va menystenir l’era digital. Kodak va inventar la primera càmera digital l’any 1975 però va continuar apostant per les màquines amb els rodets tradicionals i va perdre el carro de la innovació.
[quote_left]”Era fotografia sense pel·lícula, de manera que la reacció de la direcció va ser: ‘Això és bonic, però no ho diguis a ningú” [via The New York Times][/quote_left]
Les companyies tradicionals es van riure de la velocitat d’obturació i de les imatges borroses de les primeres càmeres digitals. Les fotos no eren massa bones, però les càmeres digitals resolien millor les necessitats bàsiques de l’usuari: capturar i compartir moments. Era més fàcil i més barat fer una foto, descarregar-la a l’ordinador i enviar-la per correu electrònic.
La situació es va repetir anys després amb els telèfons mòbils. Les empreses digitals es burlaven de la mala qualitat de les fotos fetes amb el mòbil. Però l’usuari va preferir carregar menys pes i poder portar sempre una càmera al damunt. Quan les fotos del mòbil van ser prou bones, les càmeres digitals van començar a perdre vendes.
Una empresa centenària obvia els nous competidors perquè fabriquen productes de poca qualitat. Fins que els petits aconsegueixen uns estàndards prou bons amb uns costos menors i amb una tecnologia més eficient. Quan això passa, el sorpasso és imminent. Sovint irreversible.
Aquest fenomen es coneix com a disrupció digital i, dit pel mateix The New York Times, és la principal amenaça a la qual s’enfronten ara mateix els diaris tradicionals.
“La disrupció és un patró predictible en moltes indústries en el qual les empreses incipients aprofiten les noves tecnologies per oferir alternatives més barates i de qualitat inferior als productes que ofereixen les companyies tradicionals. Avui en dia, un grup de ‘startups’ esperen ‘pertorbar’ la nostra indústria atacant l’empresa més forta”. –The New York Times Innovation Report
En el famós informe sobre innovació [aquí el resum que en vaig fer], els assessors del diari nord-americà posen el cas de Kodak com a exemple de com no s’han de fer les coses. Els tres gràfics de l’inici del post són de l’informe: en blau The New York Times; en vermell, els mitjans nadius digitals.
1. Els operadors tradicionals tracten la innovació com una sèrie de millores que es van aplicant. Se centren en la millora dels productes d’alta qualitat per mantenir el seu model de negoci. L’Snowfall seria una exemple d’innovació.
2. Els nous mitjans posen en marxa nous productes que, al principi, no semblen una amenaça. Són barats i de baixa qualitat. Per Buzzfeed, una innovació disruptiva pot ser l’eficient aposta per les xarxes socials.
3. Amb el temps, els disruptors milloren el seu producte, generalment mitjançant l’adaptació d’una nova tecnologia. El punt d’inflexió es produeix quan el producte esdevé prou bo per a la majoria dels clients. És llavors quan estan en disposició de créixer prenent quota de mercat als operadors tradicionals.
En el post anterior parlava dels vells i els nous diaris. Posava l’exemple del director de La Vanguardia renegant públicament de Twitter mentre el d’El Periódico l’utilitzava per avançar exclusives. Màrius Carol només ha fet 4 tuits des del seu compte. Dean Baquet, el nou director de The New York Times, n’ha fet 2 (i té més de 10.000 seguidors) [L’AJR en va fer mofa].
Buzzfeed i The Huff Post, models basats en notícies lleugeres i clics fàcils, han aconseguit prou visites i el negoci és prou rendible com per anar apostant per continguts de més qualitat –més cars de produir–. Vox, Quartz, Politico o Fivethirtyeight estan començant a sumar grans audiències amb redaccions molt petites, però molt més àgils i amb molta capacitat per crear nous formats.
Gumersindo Lafuente: “Els dinosaures s’extingeixen. Els animals grans, pesats, de moviments lents, no són capaços d’adaptar-se als canvis radicals. Sobreviuen els esquirols; àgils, petits, que s’adapten més fàcilment, que es poden desplaçar d’un lloc a l’altre en situacions de crisi, que necessiten poca energia per sobreviure”
Aquest és el risc. El dia que el Huff creï continguts prou bons per al lector del The New York Times, la Dama Grisa estarà morta. Com Kodak.
Isaac Salvatierra | 25 de juny de 2014
